Espais
Rius de Dolor són diverses intervencions en espais on antigament s’hi ha abocat runa, a la zona del Cap de Creus. Al punt on la serralada dels Pirineus entra al mar, les platges són de pissarra gairebé negra i la runa s’hi barreja en punts de color vermell.
Ordenar les pedres ceràmiques en forma de riu recorda a la sang brollant, i al dolor que deu sentir el mar quan ho llencem tot a dins seu.
El muntatge pretén fer crítica a aquest fet, al procés de Desarquitectura inconscient que ignora les conseqüències de les agressions ecològiques.
La intervenció efímera s’integra en l’entorn fent servir un element que ja hi és. El vent, el mar i el pas de les persones que van a la platja s’encarregaran, de forma natural, de desmuntar-la.
Ordenar les pedres ceràmiques en forma de riu recorda a la sang brollant, i al dolor que deu sentir el mar quan ho llencem tot a dins seu.
El muntatge pretén fer crítica a aquest fet, al procés de Desarquitectura inconscient que ignora les conseqüències de les agressions ecològiques.
La intervenció efímera s’integra en l’entorn fent servir un element que ja hi és. El vent, el mar i el pas de les persones que van a la platja s’encarregaran, de forma natural, de desmuntar-la.
Rius de Dolor
La mar s’ha d’observar, s’ha d’entendre i s’ha de sentir.
Un antagonisme d’essència destructiva front al qual la mar respon amb una bellesa natural.
La mar se’ns obri i ens fa més bonic el camí. Ens l’aplana perquè les nostres petjades sàpiguen arribar a ella, se’ns entrega i ens mulla de vida, ens vist de sensacions que ens estimulen i que ens impulsen a apropar-nos, tot seguint el rastre que deixa l’olor de la seva puresa.
El mantell de flames roges amb què la posta de sol tenyeix la mar es fon amb el vermell de les pedres que delimiten el camí destructor de l’home, i entenem noves formes que se’ns presenten com un riu efímer, un riu que hem de saber recórrer. Altrament, un dia l’agressió serà tan irreversible que els nostres ulls, impotents, ja no podran donar forma i color a allò que veuen i la imaginació serà una mirada al passat, un simple record d’un temps que ja no tornarà, d’una bellesa per sempre eclipsada.
Potser un dia la mar ens farà enyorar allò que hauríem d’haver estimat.
La mar s’ha d’observar, s’ha d’entendre i s’ha de sentir.
Un antagonisme d’essència destructiva front al qual la mar respon amb una bellesa natural.
La mar se’ns obri i ens fa més bonic el camí. Ens l’aplana perquè les nostres petjades sàpiguen arribar a ella, se’ns entrega i ens mulla de vida, ens vist de sensacions que ens estimulen i que ens impulsen a apropar-nos, tot seguint el rastre que deixa l’olor de la seva puresa.
El mantell de flames roges amb què la posta de sol tenyeix la mar es fon amb el vermell de les pedres que delimiten el camí destructor de l’home, i entenem noves formes que se’ns presenten com un riu efímer, un riu que hem de saber recórrer. Altrament, un dia l’agressió serà tan irreversible que els nostres ulls, impotents, ja no podran donar forma i color a allò que veuen i la imaginació serà una mirada al passat, un simple record d’un temps que ja no tornarà, d’una bellesa per sempre eclipsada.
Potser un dia la mar ens farà enyorar allò que hauríem d’haver estimat.
idea i realització: Josep Motas
poema: Amparo Rodrigo
poema: Amparo Rodrigo
