Espacios
Rius de Dolor son varias intervenciones en espacios donde antiguamente se vertían escombros, en la zona de Cap de Creus. En el punto donde la cordillera de los Pirineos entra en el mar, las playas son de pizarra casi negra, y los escombros se mezclan en puntos de color rojo.
Ordenar las piedras cerámicas en forma de río recuerda a la sangre que brota y al dolor que debe sentir el mar cuando le tiramos todo dentro.
El montaje pretende hacer una crítica a este hecho, al proceso de Desarquitectura inconsciente que ignora las consecuencias de las agresiones ecológicas.
La intervención efímera se integra en el entorno sirviéndose de un elemento que ya está allí. El viento, el mar y el paso de las personas que vayan a la playa se encargarán, de manera natural, de desmontarlo.
Ordenar las piedras cerámicas en forma de río recuerda a la sangre que brota y al dolor que debe sentir el mar cuando le tiramos todo dentro.
El montaje pretende hacer una crítica a este hecho, al proceso de Desarquitectura inconsciente que ignora las consecuencias de las agresiones ecológicas.
La intervención efímera se integra en el entorno sirviéndose de un elemento que ya está allí. El viento, el mar y el paso de las personas que vayan a la playa se encargarán, de manera natural, de desmontarlo.
Rius de Dolor
La mar s’ha d’observar, s’ha d’entendre i s’ha de sentir.
Un antagonisme d’essència destructiva front al qual la mar respon amb una bellesa natural.
La mar se’ns obri i ens fa més bonic el camí. Ens l’aplana perquè les nostres petjades sàpiguen arribar a ella, se’ns entrega i ens mulla de vida, ens vist de sensacions que ens estimulen i que ens impulsen a apropar-nos, tot seguint el rastre que deixa l’olor de la seva puresa.
El mantell de flames roges amb què la posta de sol tenyeix la mar es fon amb el vermell de les pedres que delimiten el camí destructor de l’home, i entenem noves formes que se’ns presenten com un riu efímer, un riu que hem de saber recórrer. Altrament, un dia l’agressió serà tan irreversible que els nostres ulls, impotents, ja no podran donar forma i color a allò que veuen i la imaginació serà una mirada al passat, un simple record d’un temps que ja no tornarà, d’una bellesa per sempre eclipsada.
Potser un dia la mar ens farà enyorar allò que hauríem d’haver estimat.
La mar s’ha d’observar, s’ha d’entendre i s’ha de sentir.
Un antagonisme d’essència destructiva front al qual la mar respon amb una bellesa natural.
La mar se’ns obri i ens fa més bonic el camí. Ens l’aplana perquè les nostres petjades sàpiguen arribar a ella, se’ns entrega i ens mulla de vida, ens vist de sensacions que ens estimulen i que ens impulsen a apropar-nos, tot seguint el rastre que deixa l’olor de la seva puresa.
El mantell de flames roges amb què la posta de sol tenyeix la mar es fon amb el vermell de les pedres que delimiten el camí destructor de l’home, i entenem noves formes que se’ns presenten com un riu efímer, un riu que hem de saber recórrer. Altrament, un dia l’agressió serà tan irreversible que els nostres ulls, impotents, ja no podran donar forma i color a allò que veuen i la imaginació serà una mirada al passat, un simple record d’un temps que ja no tornarà, d’una bellesa per sempre eclipsada.
Potser un dia la mar ens farà enyorar allò que hauríem d’haver estimat.
idea y realización: Josep Motas
poema: Amparo Rodrigo
poema: Amparo Rodrigo
